Sembla que totes les persones tenim una missió a complir a la nostra vida. Com si la nostra destinació estigués escrita en alguna part; un racó al que mai tindrem accés i que haurem de descobrir per nosaltres mateixos. Per a molts, no ens resulta fàcil comprendre per què hi ha persones que, malgrat tenir un camí d’estels dibuixat sota els seus peus, decideixen anar contra direcció. Per una senda que marca la seva brúixola interior. Lluny de l’esperat, del convencional, de l’establert. Senzillament, en la vida existeixen persones que es resignen a la seva sort i després hi ha unes altres, que són ànimes indomables. Com Amy.
Era setembre de 1983, quan en una família jueva assentada en els suburbis de Londres naixia la segona filla de Mitch i Janis, una de les veus més impactants que ha pogut conèixer l’escena musical. Amy Jade Winehouse, una nena de cabell negre intens i de caràcter imparable es va convertir en una de les artistes més aclamades i fugaces en l’escena del jazz i el soul.
Amy: la chica detrás del nombre (2015) és un documental dirigit per Asif Kapadia, presentat com el retrat de la vida professional i personal de Winehouse. Una peça íntima, visceral i plena de testimonis que deixen a l’espectador tocat pel do i el drama de l’artista que va aconseguir fer-se amb un Oscar en la gala d’aquest any a el “Millor Documental”, derrotant produccions com “Cartel Land”, “The look of Silence”, “What Happened, Miss Simone? O “Winter on Fire: Ukraine’s Fight for Freedom”.
Malgrat semblar una bona notícia, Mitch Winehouse, pare de la cantautora i guardià de la seva memòria va dir que “Amy se sentiria furiosa. Això no és el que ella hagués volgut veure”. I el que es veu, ni més ni menys, és la història d’una dona protagonista dels tabloides mundials; una noia que cantava a cor obert la crònica d’una mort anunciada, ferida per un amor àcid i atrapada en una copa de vodka interminable.
En els 15 primers minuts del documental, ja pots treure conclusions clares: Amy es va convertir en esclava del seu propi èxit, carregant una decepció profunda amb els homes (sobretot, amb el seu pare i amb el seu ex-marit, Blake) que la portaren a ingressar en el maleït club dels 27.
Per a aquells/es que encara no hagueu vist el film, és important que tingueu en compte una cosa: Aneu més enllà del crack, de l’heroïna i dels escàndols. Darrere de tot això, hi ha una cantant de jazz britànica que vivia per fer música, autora d’unes lletres que molts de nosaltres portem encara gravades a foc en el nostre cor. En paraules del propi Kapadia: “Un abandona la projecció de Amy tocat, impactat per la seva història, però alhora sentint-se una mica responsable del que va pasasr. Sentint que es podia haver fet alguna cosa per evitar el seu tràgic desenllaç. La història fosca de Amy Winehouse va durar prou com perquè tothom la sabés, però ningú va fer res per evitar-la. A la gent li encantava veure com els còmics gastaven bromes sobre ella. La gent seguia comprant entrades encara sabent que ella probablement no estaria bé. Gent que la buscava en les discos o visitava webs sol per veure-la malament. Crec que en definitiva és també una història sobre la seva audiència. I com de còmplice que ets com a audiència, igual que ho és el periodista, el promotor de la gira o tots els que estiguessin implicats en aquesta història.”
Feliç dia Cruïllerxs…