Saps quan un dia s’acaba i penses “quan m’he llevat, mai hauria imaginat que avui em passaria tot això”? Doncs exactament això és el que vaig sentir el dissabte 12 de juliol. Bé, parlo per mi, però estic bastant segura que la resta dels meus companys i companyes van sentir el mateix. És veritat que cadascú fa feines molt diferents: hi ha qui gestiona tot el contacte amb els artistes, qui munta els escenaris o qui, com jo, redacta bona part del que llegeixes del festival. Tots fem moltes coses, tot i que ningú repeteix tasca, però tot i així estic segura que tots vam acabar aquell dia, encara que a hores diferents, amb la mateixa sensació.
Jo havia anat a dormir a les sis i a quarts de deu ja estava llevada. Vaig fer l’esforç per tornar-me a adormir però entre la tos d’una de les meves companyes al pis de dalt, els roncs d’una que dormia a prop de la porta i el fred que havia envaït l’habitació quan una d’elles va encendre l’aire acondicionat a mitja nit, em va ser impossible. Vaig sortir per anar al lavabo i al passadís el panorama era apocalíptic: gairebé ningú s’havia llevat per esmorzar al bufet perquè gairebé tothom havia acabat tard. De fet, estic segura que alguns no van arribar ni a anar a dormir. Però fins aquí, res de nou: els matins dels dissabtes al Festival Cruïlla sempre són així.
—Ja puges? —va xiuxiuejar la meva companya de llitera quan va entreobrir un ull en sentir que ja em vestia.
—Sí, no puc dormir més.
—Quina hora és?
—Gairebé les 10.
—Uf.
Es va girar per seguir dormint i jo vaig pujar cap al mòdul d’oficines. És clar, havíem quedat que hi aniríem al migdia, però sempre he estat una persona de matins, no hi puc fer res. Al mòdul, com havia imaginat, no hi havia ningú. Bé, un parell de mosques que petonejaven un entrepà del dia anterior que algú havia deixat sobre una de les taules. Ningú amb qui pugués parlar, vull dir. Vaig encendre els ventiladors i l’ordinador, vaig posar a carregar els mòbils i vaig començar a preparar els copys per aquella nit. Una estona més tard una companya, encarregada de les acreditacions, va venir a veure’m una estona aprofitant un moment de treva de la seva feina.
—Has esmorzat? —em va preguntar, segurament en observar la mala pinta que feia en comparació amb ella, que havia anat a dormir abans.
—M’he endut unes galetes que teníem a l’habitació, però tampoc tinc molta gana.
—Creus que avui plourà?
—No, no ho crec.
Intuïció infal·lible, oi? En fi, el cas és que, efectivament, cap al migdia van començar a aparèixer les meves companyes d’habitació i de departament a poc a poc. Algunes havien optat per dutxar-se abans de venir, d’altres ho havien deixat per després de dinar, però totes, malgrat haver dormit més que jo, feien la cara que fa tothom quan porta tres dies treballant en un dels festivals més grans de la ciutat: d’alegria, però també d’esgotament.
Cafès, gots d’aigua, el bombo provant a la carpa, alguna peça de fruita i bromes fruit del deliri col·lectiu. Alguna intentant demostrar ser experta en climatologia confirmant que plouria i altres, tirant més de fe que de certesa, assegurant que no. El dissabte era el dia que passava tot: el concert ple de convidats de Love of Lesbian, l’arribada en catamarà d’alguns espectadors al recinte, la bufada d’espelmes sobre pastissos grocs d’alguns assistents, els sis escenaris funcionant a tota màquina i un fi de festa gestionant el cansament i la nostàlgia, que sempre comença a treure el cap l’última nit.
Pel que semblava, però, no en teníem prou amb tota això. Vam baixar juntes a dinar i vam trobar lloc a la terrassa del restaurant, cosa que no sempre passa, i vam creure, il·luses, que era un símbol de bon auguri. Quan acabàvem les postres va arribar el gran moment: tots els telèfons vibrant i sonant alhora, amb una alerta de protecció civil fent tremolar les taules i fent callar a tothom alhora. Primer, mirades de dubte. Després, mig somriures. No pot ser per tant, no?
Però sí, ho era. Tothom a casa fins les 21h de la nit. Al Parc del Fòrum, la tempesta ni semblava apropar-se a aquella hora. A l’espera de veure què fèiem, vaig aprofitar per estirar-me una estona i intentar dormir el que no havia pogut dormir al matí. Però no vaig tenir gaire èxit: aviat se’ns va convocar de nou al mòdul per celebrar una reunió de crisi. De moment, només hi havia una cosa clara: l’obertura de portes quedava definitivament aplaçada, no només perquè els assistents no podrien arribar a l’hora, sinó perquè molts treballadors tampoc podrien fer-ho. I és clar, què és un festival sense gent que serveixi a les barres, validi les polseres o netegi cada racó?
Ens vam posar mans a l’obra, coordinades amb la resta de departaments, per anunciar-ho al públic, que havia omplert les safates d’entrada de les xarxes socials i el correu del festival de preguntes sobre què passava amb l’última jornada del festival. Després d’explicar per totes les vies possibles que no podríem obrir fins les 21h i que en les pròximes hores explicaríem què faríem amb els horaris, va començar a ploure al Parc del Fòrum. Primer plovisquejava, però uns minuts més tard va començar a fer-ho amb més ganes. Tot i així, el xàfec no va durar més d’una hora i, afortunadament, com que havíem tingut una estona per intentar protegir tot el necessari, pràcticament no va haver danys al recinte. L’aigua queia amb ganes des de les claraboies a l’asfalt mentre, resguardats a sota, esperàvem a saber quins concerts tiraven endavant i quins no.
No ens n’havíem adonat i ja eren gairebé les set de la tarda, pel que, un cop passat el xàfec, vam tornar a baixar per dutxar-nos i preparar-nos per la jornada que, més tard del previst, almenys sabíem que començaria. Els nervis estaven inevitablement a flor de pell: encara quedaven coses per resoldre i ens temíem que algunes persones no podrien venir degut als talls de tren o a la situació climatològica dels seus pobles i ciutats. Però el neguit es va convertir en emoció quan vam veure les primeres imatges de l’accés al recinte ple de gent esperant per poder entrar.
I és que pot passar de tot, però les ganes de Cruïlla, tant dels assistents com dels qui ho fem possible, sempre superen qualsevol entrebanc que pugui sorgir. I no em refereixo només a l’alerta climatològica, que també, sinó al nostre web, que va caure una estona abans d’obrir portes degut a l’allau de visites que vam rebre. Dues versions dels horaris després, els vam publicar, imprimir, repartir, explicar i difondre de totes les maneres possibles.
Portes obertes i les primeres cançons de Pau Vallvé sonant. També les primeres corredisses per arribar-hi i les primeres queixes pels canvis d’horaris. Tot alhora. Se’m va fer un nus a la gola en veure les grades plenes i en sentir les veus dels primers espectadors, que gairebé es converteix en plor quan vaig obrir la imatge que vaig rebre al grup de WhatsApp de l’equip: havien entrat 10.000 persones en 50 minuts al festival i 20.000 en la primera hora i mitja.
El pànic i l’emoció van anar combatent dins meu, i crec que dins nostre, durant tota la nit: un nou canvi d’horaris, bombetes que s’havien fos, preguntes constants al walkie-talkie i les hores passant ràpidament sense adonar-nos-en. I mentrestant, Alanis, els retrats acabats, públic bufant espelmes, Quimi Portet, Viva Suecia, Elyella, el cavall trotant pel recinte, i un final de festa amb Kaiser Chiefs.
I potser et preguntes què passa quan s’apaguen els llums i es tanca el recinte. El primer que has de saber és que els llums no s’apaguen. Es queden encesos, entre altres motius, perquè l’equip ens puguem fer la foto final que sempre likegeu amb ganes uns dies després del festival. I després de la foto… la veritat és que cadascú fa el que pot. Alguns continuen treballant, d’altres, que tenim més sort, anem a esmorzar i d’altres se’n van directament a dormir.
Sense cap dubte el dia no va ser per res com l’havia imaginat i, sincerament, tant de bo hagués estat més tranquil. Però ara, veient-ho amb perspectiva, crec que li va donar un aire èpic a la nostra celebració dels 15 anys. Espero de veritat que, si vas venir, t’ho passessis genial. Treballem tot l’any per aconseguir-ho, saps? I si has arribat fins aquí, no ho sé, comenta l’emoticona de la persona llançant-se amb paracaigudes al nostre últim post, per exemple. O sinó que no m’haguessin demanat a mi que fes aquest article, no?